“Después del canto del Búho,
el silencio de la montaña
es más profundo aún”.
Haiku Zen
SILENCIO
Si realmente dejara que el silencio habitara este espacio que hay ante mis ojos, tendría que permitir que no hubiera palabras impresas en él. Sólo el blanco del papel bastaría para que todo fuera claro y preciso ¿Es entonces el color blanco el color del silencio? ¿o el blanco es sólo el fondo casual del silencio? ¿Y el negro? ¿En dónde hay más silencio? ¿En el negro yin, símbolo de la tierra y de lo femenino, de donde todo se gesta, nace y brota? ¿o en el blanco yang, símbolo del cielo y lo masculino, en donde todo se eleva hasta alcanzar los límites de cada cual?
Si realmente dejara que el silencio habitara este espacio, tal vez fuera el trazo de un instante y no más, quien me mostrara el silencio que existe entre el blanco y el negro y los matices que ambos son capaces de expresar, sin necesidad de más sonido que el de mi propia respiración al contemplar cada momento eternizado frente a mí.
¿Qué me enseña el silencio?
El silencio siempre es una oportunidad.
Es una oportunidad para crecer, porque sólo desde el silencio aprendemos.
Es una oportunidad para observar, porque sólo desde el silencio descubrimos.
Es una oportunidad para el espacio vacío, porque sólo desde el silencio creamos.
Es una oportunidad para conocerse a uno mismo, porque sólo desde el silencio despertamos.
Aún así, evitamos el silencio. Occidente teme al silencio y huye de él como huye de la muerte el jinete desesperado, al ver el rostro sorprendido de la propia muerte, lejos del lugar real del encuentro con ella.
Al fin y al cabo todos seremos silencio.
Antonio Navarro, me invita a encontrarme con mi propio silencio, desde el suyo, en una comunión sutil entre corazones que laten, cómo los únicos sonidos necesarios, para descubrir su obra habitada de silencio y de presencia.
Antonio Navarro, abraza el silencio como vehículo necesario para mostrarse él mismo y ofrecerse sin artificios a nuestras miradas; para crear espacios en los cuales permanecer con la sencillez de un único trazo; para compartirse con cada uno de nosotros, en ese caminar despacio hacia uno mismo.
Un día escuché decir a mi maestro Zen, que lo esencial no puede ser expresado con palabras.
Que habite el silencio en este instante
Juan M. Cuenca
“Después del canto del Búho,
el silencio de la montaña
es más profundo aún”.
Haiku Zen
“After the Owl’s chant,
The mountain’s silence
Is deeper still”.
Haiku Zen
Silence
If I were to allow the silence to reside in this space that lies in front of my eyes, I would have to concede a lack of words imprinted in it. The mere white of the paper would suffice for everything to be clear and precise. Is white the colour of silence then? Or perhaps, is white just the casual background of silence? What about black? Where is silence more present? In the black yin, a symbol of earth and of the feminine, where everything is conceived, born and sprouted? Or in the white yang, a symbol of the sky and of the masculine, where everything rises to reach the limits of each one?
If I were the allow the silence to reside in this space, maybe it would be the stroke of an instant and no more, that would show me the silence that exists between the white and the black and the undertones that both are able to express, without the need of more sound than that of my own breathing whilst contemplating each moment perpetuated before me.
What is silence teaching me?
Silence is always an opportunity.
It is the opportunity of growth, because only from silence we learn.
It is the opportunity to observe, because only from silence can we discover.
It is the opportunity of empty space, because only from silence we can create.
It is the opportunity to discover one’s self, because only from silence we wake up.
Despite this, we avoid silence. The west fears the silence and runs from it like the desperate horseman runs from death, upon seeing the astonished look of death itself, far from the real place of his encounter with it.
After all, we will all become silence.
Antonio Navarro invites me to encounter my own silence, from his, in a subtle communion of beating hearts, as the only necessary sounds, to discover his work inhabited by silence and presence.
Antonio Navarro, embraces silence as a necessary vehicle to reveal himself and offer himself, unadulterated, to our glances; to create spaces in which to remain with the simplicity of a single stroke; to share himself with each one of us, in this slow march towards oneself.
One day, I heard my Zen master say that the essential cannot be expressed in words.
Let the silence reside in this instant.
Juan M. Cuenca
“Després del cant del mussol,
el silenci de la muntanya
és més profund encara”.
Haiku Zen
SILENCI
Si realment deixara que el silenci habitara aquest espai que hi ha davant dels meus ulls, hauria de permetre que no hi haguera paraules impreses. Només el blanc del paper bastaria perquè tot fóra clar i precís És llavors el color blanc el color del silenci? O el blanc és només el fons casual del silenci? I el
negre? On hi ha més silenci? En el negre yin, símbol de la terra i del femení, d’on tot es gesta, naix i brolla? O en el blanc yang, símbol del cel i el masculí, on tot s’eleva fins a arribar als límits de cada u?
Si realment deixara que el silenci habitara aquest espai, tal vegada fóra el traç d’un instant i no més, qui em mostrara el silenci que hi ha entre el
blanc i el negre i els matisos que ambdós són capaços d’expressar, sense
necessitat de més so que el de la meua pròpia respiració en contemplar cada
moment eternitzat davant de mi.
Què m’ensenya el silenci?
El silenci sempre és una oportunitat.
És una oportunitat per a créixer, perquè només des del silenci aprenem.
És una oportunitat per a observar, perquè només des del silenci descobrim.
És una oportunitat per a l’espai buit, perquè només des del silenci
creem.
És una oportunitat per a conéixer-se a un mateix, perquè només des del
silenci despertem.
Tot i això, evitem el silenci. Occident tem el silenci i en fuig com fuig de la mort el genet desesperat, en veure el rostre sorprés de la mateixa mort, lluny del lloc real de la trobada amb ella.
Al cap i a la fi, tots serem silenci.
Antonio Navarro m’invita a trobar-me amb el meu propi silenci, des del
seu, en una comunió subtil entre cors que bateguen, com els únics
sons necessaris, per a descobrir la seua obra habitada de silenci i de presència.
Antonio Navarro abraça el silenci com a vehicle necessari per a mostrar-se ell mateix i oferir-se sense artificis a les nostres mirades; per a crear espais en els quals romandre amb la senzillesa d’un únic traç; per a compartir-se amb cada un de nosaltres, en aquest caminar lentament cap a un mateix.
Un dia vaig escoltar dir al meu mestre Zen que l’essencial no pot ser
expressat amb paraules.
Que habite el silenci en aquest instant.
Juan M. Cuenca